Per guanyar-se les simpaties de les regions valenciana i balear davant l’aversió dels catalans, mossèn Alcover va canviar el nom de «Diccionari de la llengua catalana» substituint-lo pel de «Diccionari català-valencià-balear»: un nom certament confusionari, perquè fa inevitable de comparar-lo amb títols com «diccionari català-llatí» o «francès-alemany»; però mai no s’haurà pogut dir amb més raó que el nom no fa la cosa: aquest diccionari, amb un nom tan expressiu d’una idea de fragmentació, ha esdevingut l’obra més eficaç per a posar en relleu la unitat essencial de la llengua catalana dins tot aquest domini lingüístic, políticament tan incoherent.

Francesc de B. Moll, introducció al Diccionari català-valencià-balear (Palma: Moll, 1968), vol. 1, pàg. XV

Amplificant la seua argumentació, [D. Sam Abrams] es preguntava fins quan la literatura catalana miraria per damunt del muscle tot allò que no capiguera dins la cotilla dels tres gèneres canònics (poesia, teatre i narrativa), és a dir, aquest territori nebulós del que solem anomenar assaig: llibres de viatges, dietaris, epistolaris, memòries, (auto)biografies. En realitat, podem efectivament anomenar assaig tot aquest ventall de prosa de no ficció o podem inventar qualsevol altre rètol. El nom no fa la cosa.

Joan Garí, «Assaig, sí, però quin assaig?» (Avui, 26 de novembre del 2003)