[París, 1945]  Les autoritats prou s’escarrassaven intentant posar ordre i provant de convertir el retorn d’uns quants soldats en una festa de victòria simbòlica i solemne. Però l’entrada a la pàtria dels seus «herois» resultà un batibull. Els expresoners, que finalment podien abraçar els seus familiars, no estaven per cerimònies. Volien córrer amb els seus a assaborir el caliu de la llar que tant havien enyorat.

Otília Castellví, De les txeques de Barcelona a l’Alemanya nazi (Barcelona: Quaderns Crema, 2003), pàg. 247

Amb tot, compartir la mateixa edat sí que deu tindre algun influx, encara que siga massa elusiu perquè es puga precisar amb exactitud. Els qui vam nàixer, aproximadament, entre el 1955 i el 1964 i vam començar a publicar papers als anys 80, vam viure com a comparses juvenils (o mers espectadors atònits) el batibull caòtic de la Transició i crec que això ens va marcar. Per a nosaltres, tot allò era vida quotidiana, però també van ser grans esdeveniments. Es tractava de la major inflexió que ha conegut aquest país des de la guerra. Aquest és el nostre patrimoni compartit.

Enric Sòria, «Amb el pas del temps» (El País [Quadern—edició de València], 9 de desembre del 2004