A mesura que un arbre creix, les seves arrels s’allarguen i la regió pelosa (la verament determinant de l’absorció) s’aparta de l’eix de l’arbre. Vol dir això que en arrencar-lo, com més vell sigui l’arbre més arrelam quedarà en el terreny, el qual es perdrà i provocarà trastorns majors, i exigirà un cert període per a ésser reposat i tornar l’arbre a la vegetació normal.

Ramon Sala i Roqueta, La fructicultura extensiva a Califòrnia (1924)

Reprenem la marxa i planem sobre el que sembla un altiplà que ondula suportat per altíssims puntals. Trobem més i més ensulsiades, efectes del pes de l’aigua i l’empenta del bufarut; la naturalesa s’ha fet mal a si mateixa. Fa pena veure arbres gegants a mig pendent, encallats en una roca, amb la cabellera dintre el munt d’argila i l’arrelam enlaire, càstig immerescut per als grans que fan la bellesa i la salut del món. De cop, sobrevola un esquinçall d’aroma de cafè torrat.

Pere Ortís, La bella Guaimura (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006), pàg. 237