I encara que no l’haguessin encalçat se n’hauria anat, perquè a l’illa ja no hi ha res a fer, des de dins res no és salvable, ho han de fer des de fora, com s’havia volgut fer la primera vegada i tot se’n va anar en orris, i en Toni sap qui en té la culpa, és la culpa dolorosa dels seus, dels revolucionaris que no ho han sabut fer bé, i els altres se n’han aprofitat.

Maria Antònia Oliver, Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972)

Sempre les mateixes converses obsessives, sempre els mateixos carrers en una fugida constant, persistent, inútil. Els costums petits de cada dia se n’havien anat en orris, no gosaven sortir els gestos tendres. Les amabilitats indiferents i necessàries s’amagaven avergonyides darrere les portes, o romanien arraulides indecises davall l’estora del replà, confoses amb la pols de mesos.

Maria Antònia Oliver, Punt d’arròs (Barcelona: Galba, 1979)