Definició
1 Parlar molt i sense substància, pel sol gust de parlar, fora de propòsit.
Es passa tot el dia xerrant amb el veïnat.
No xerreu tant i treballeu una mica, va.
2 Dir, contar, una cosa indiscretament, mancant a la reserva deguda.
D’això, no li’n diguis res, que ho xerraria.
Ni pensar-ho de dir-li-ho al Pau; és un bocamoll i ho xerrarà a tot el poble.
També: xarrar (sobretot en valencià)
En mallorquí, col·loquialment s’usa per dir parlar: He de venir a xerrar amb vostè. Aquesta al·lota sap xerrar quatre idiomes.
Etimologia
D’origen expressiu, d’un parlar va, insubstancial, suggerint el soroll confús d’una xerradissa insignificativa. Altres mots de la mateixa família són xerrameca, xerrera, xerraire, xerramenta i xerrotejar.
Usos
Ja no em va deixar parlar. Anava amunt i avall recollint roba, plegant mocadors, endreçant papers… a mi em rodava el cap, sempre m’atabalo quan algú se’m posa a xerrar i no calla, i més si no para de moure’s, així és que la vaig deixar dir sense encaparrar-m’hi massa, que fes el que volgués, i em vaig asseure a la butaca mentre ella trafiquejava.
Margarida Aritzeta, El verí (Valls: Cossetània, 2002), pàg. 175Vam parlar de la possibilitat que un d’ells i jo anéssim a una fonda que no fos massa lluny i hi dormíssim vestits, per tal de saltar del llit i córrer cap a l’estació de seguida que hagués arribat el tren; els altres dos farien guàrdia a l’andana. Però no hi havia cap fonda amb cambra disponible prou a la vora ni amb garantia que l’encarregat no se n’anés al comitè local a xerrar que havien arribat hostes sospitosos i que es veia que volien fugir cap a França. Vaig oferir de quedar-me tot sol a l’estació, fer una becaina assegut al banc i enfilar-me al tren quan arribés.
Avel·lí Artís-Gener, Viure i veure, vol. 1 (Barcelona: Pòrtic, 1989)
Tema de la setmana
La setmana passada parlàvem i aquesta xerrem: sembla que el cas és no callar, dir-hi la nostra…