Estant aquesta tarda passejant ab lo breviari a la mà per entre les albes del jardí, que feien molt bona ombra, m’ha caigut sobtadament a mes plantes, tot xericant, un aucellet no plomat encara. He aixecat los ulls a l’espessa i atapeïda brancada, i part damunt de les primeres grelles, per una escletxa he obirat un niuet de gafarrons que s’esllenegava. ¿Era que l’arquitecte havia feta la casa massa petita? ¿Era que havia deixat los fonaments massa enlaire, o bé que, no comptant ab la creixença de la família, havia donada poca fermesa i estabilitat a les parets foranes? Problemes eren aqueixos superiors a mos coneixements en l’art de construir allotjaments en los arbres. Lo cert és que un dels allotjats havia caigut daltabaix del niu i els altres devien tenir-ne un peu fora, rost avall, puix entre la brossa voleianta de la desfeta s’hi veia gran bellugadissa i se sentien crits com de qui demana socors en un perill imminent.

Jacint Verdaguer, «Lo gafarró» (1896), dins Prosa, tria per Josep M. Capdevila (Barcelona: Catalònia, 1936), pàg. 99

Si el dolor sol ésser estrident, la voluptuositat sol ésser callada. N’hi ha, és clar, que tenen la força a la gola, com els ocells, que són els que se senten més, i d’aquí provenen les passades que fan, els famolencs xerics de les orenetes, el piular dels pardals, els cants del rossinyol, que els poetes han immortalitzat, i totes aquelles melodies de pinsans i caderneres, verdums i passerells i la guatlla, que en la frescor de les userdes fa el «blat segat!». Fins i tot canten els canaris de gàbia a l’hora d’esmorzar.

Josep Pla, «El cant universal de la primavera», dins Les hores (Barcelona: Destino, 1971), pàg. 148