Els rossinyols canten molt bé, però sospito que el seu cant té matisos, que jo no puc apreciar com poden fer-ho les persones enteses. Hi ha d’haver excel·lents rossinyols, de primera i gran qualitat, de gargamella privilegiada, i d’altres més precaris i fluixets. A mi, m’agraden sempre, tot i saber molt bé que el nombre de les seves línies melòdiques és molt limitat, extremament curt i numèricament escàs. Davant aquesta limitació, hi ha persones que, escoltant el rossinyol i pensant en els prodigis tan variats de la veu humana i en el nombre considerable de melodies que s’han escrit, consideren que els rossinyols són monòtons i d’una amplitud molt precària. És un fet inqüestionable, però a mi m’agraden sempre i no em canso mai d’escoltar-los, perquè sóc conservador i em crec que en la vida, que té tan poques coses agradables, menysprear-ne una de sola és una salvatgeria absoluta i real.

Josep Pla, «1963: el primer rossinyol», dins Les hores (Barcelona: Destino, 1971), pàg. 161