L’altre dia vaig rebre un paquet certificat; l’adreça era escrita amb unes lletres que conec molt bé, unes lletres precises i menudes com potetes de voliol; aquesta mena d’escriptura fa anys que em visita de tant en tant; és l’escriptura d’un excel·lent amic que es diu Josep Maria Junoy. Dintre del paquet hi havia un llibre, i aquest llibre és el llibre més d’en Junoy de tots els que ha publicat fins ara.

, «Gris i cadmi» (La Publicitat, 20 d’abril del 1926), reproduït a L’ànima de les coses (Barcelona: Quaderns Crema, 2001), pàg. 548

Ell camina de cara a la vesprada;
és l’hora que s’adorm el voliol,
quan l’aire és dens, d’una color daurada
que endolceix la pradera i el mallol.
I deixa i torna a prendre la drecera,
enfila un corriol endiablat;
va guaitant el país que té endarrera,
ben satisfet de com ha caminat.

Josep M. de Sagarra, «El mal caçador» (1916)