El meu pare i la meva mare, que eren persones de gustos primmirats una mica tocades i posades, asseguraven que les figures de pessebre, si es volien bones, s’havien de comprar a la Fira de Santa Llúcia i més concretament a certa parada que ells coneixien del replà de les escales de la Catedral, pujant a mà esquerra. La fira era, si es pot dir, la fira del paisatge. Venia bé per comprar la molsa, el grèvol, el llorer, el vesc, una mica de suro si en feia falta. I un cop fetes sense presses totes aquestes adquisicions, era arribada l’hora de fer-ne una altra, una coca de llardons, ben greixosa i encara calenta, del Forn de Sant Jaume. Com que els paquets eren nombrosos i enfarfegadors, el retorn a casa es feia cada any en cotxe de punt. «Una carrera una pesseta», deia la meva mare. «Resulta una mica car, però la comoditat és gran».

Eugeni Xammar, «Nadal a Barcelona» (1939), dins Periodisme (Barcelona: Quaderns Crema, 1989), pàg. 155

El vesc es dissemina gràcies a les llavors que els ocells porten d’arbre en arbre mitjançant un curiós mecanisme. L’ocell pica el fruit i es menja la polpa. Les metzines que porta no afecten els ocells. La llavor li queda enganxada al bec i per netejar-se’l el refrega sobre les branques i les esquerdes de l’escorça d’altres arbres, on resta enganxada. La llavor germina i l’arrel travessa l’escorça i arriba a l’interior de l’arbre i als vasos conductors que porten la saba. L’arrel la xucla i la planta obté l’aigua, les sals minerals dissoltes i altres nutrients. Així, amb prou feines necessita fer la fotosíntesi per obtenir l’aliment i això explica el color verd molt pàl·lid de les fulles d’aquesta planta, que gairebé no tenen clorofil·la perquè no la necessiten.
   Crida l’atenció que aquesta planta s’ofereixi d’obsequi per Nadal i, diuen, que porta bona sort. De fet, és una planta paràsita que perjudica l’arbre on viu, que és metzinosa i amb el seu vesc hi queden atrapats ocells innocents. Quin bé de Déu de virtuts!

Celdoni Fonoll, Herbes amigues (Barcelona: Pòrtic, 2009), pàg. 197