Xebo, empleat de planta dels Ferrocarrils Nacionals, s’avorria. Al principi, el fet d’haver estat destinat a vigilar una cruïlla poc important li havia semblat una sort. S’asseia al costat de la caseta de fusta que l’aixoplugava quan feia mal temps, i contemplava el vaiverejar de la gent tot filant els rudiments d’una filosofia. En aquells primers temps, l’home creia haver realitzat un ideal llargament acaronat per ell i els seus ancestres: viure amb una gran economia de moviments, tenir hores senceres per a deixar vagar les idees, sense els sobresalts que proporcionen les responsabilitats.

, «La verge de les vies», dins Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes

Don Monxo, un dels homes més vells del barri, contemplava embadocat el vaiverejar de Lalo, l’arquitectura infantil que s’alçava ràpidament amb fragments brillants que reflectien el sol i ferien els ulls, enlluernant la gent.

Pere Calders, Aquí descansa Nevares, I