Havien arribat a Consell de Cent. Travessaren el Passeig de Gràcia. L’asfalt, lluent de pluja, ja començava a tenir llargues zones opaques, seques. La nit s’acabaria aviat. Un pensament de celístia ja començava a insinuar-se a l’horitzó, al fons dels carrers, sobre les cases, cap a la banda de mar. Aviat guanyaria el cel i les estrelles s’anirien fonent d’una a una.

Mercè Rodoreda, «Carnaval», dins Vint-i-dos contes (1958)

Els catalans no donem gaire importància al fet de pensar. «En aquesta amanida hi falta un pensament de sal.» Un pensament és una mica de, i només els bons paladars el troben a faltar.

Josep M. Espinàs, El meu ofici (Barcelona: La Campana, 2008), pàg. 128