El que vol França és ser França i res més, i les llibertats que dóna les dóna perquè sap que no li són cap perill. O, com en el cas de Còrsega, les dóna perquè és la condició única per al restabliment de la pau civil. França dóna una mica a qui lladra molt i bastant menys a qui es deixa llimar els ullals sense gemegar. Per això, fer catalanisme francòfil em sembla una aberració intel·lectual. És com un xai que volgués assistir a l’aplec anual dels llops.

Joan-Lluís Lluís, Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (Barcelona: La Magrana, 2002), pàg. 97

Me’ls vaig mirar i em mostraren les dents. Estaven tensos, vigilant-me, i jo vaig sentir que descarregava adrenalina. El clatell se’m va tibar i això també ho noten els cans. Va ser com el senyal que esperaven per atacar-me. Vaig fer un crit, i més adrenalina. Però el crit del Gòmara va ser més fort que el meu, per sort.
   —Xut! —i les dues bestiotes s’aturaren en sec, els ullals a punt a un dit de les meves cuixes.

Maria Antònia Oliver, Estudi en lila (Barcelona: La Magrana, 1985)