Vaig poder seure gràcies a una cadireta per a la premsa que em varen cedir gentilment uns joves d’un diari de comarques. Tenir ulls de poll té els seus avantatges, fas cara de sofriment i mostres un dit del peu embenat amb una tireta, i ja tens cadira.

Conxa Forteza, «Parlar des del sentiment» (Diari de Balears, 24 de juliol del 2008)

Com que no li sentia mai la veu, vaig arribar a témer que fos muda, però un dia va dir:
   —Poma o taronja?
   —Tant m’és.
   I ella que va i em deixa sobre la taula una poma i una taronja.
   —Te guardes la que no te mengis, morenet.
   I va fer una espècie de ganyota que era un somriure. En aquell moment me’n vaig enamorar. Quan se n’anava em vaig adonar que ranquejava. Li vaig preguntar què li passava al peu. No m’entenia perquè era sorda. Quan em va dir que tenia un ull de poll, vaig fer el cor fort per no riure. Que a tot el conjunt s’hi sumés un ull de poll no m’ho esperava.

Lluïsa Forrellad, Foc latent (Barcelona: Angle, 2006)