Hi ha persones que s’avien a la mort d’una manera calmosa, sense neguits ni enrenous, i es fonen amb placidesa. És clar que no tothom arriba a l’extrem de l’oncle Orestes, que en pau descansi, el qual digué a la seva dona: «Mira, Teresa, em sembla que sóc a les acaballes; així que, mentre prepares el sopar, aprofitaré per a morir-me»; i, en tornar ella a l’habitació, després de ficar la verdura al tupí —aquella nit feien bledes— ja el trobà de cos present.

Jesús Moncada, «Preludi de traspàs», dins El Cafè de la Granota (Barcelona: La Magrana, 1988), pàg. 54

—No crec que tardi —va augurar—. La cosa va bé, amb normalitat, sense complicacions. Hem de tindre en compte que és una mare primerenca. Fes-me una mica de cafè, Cinta —dirigint-se a la dona del Pere de Xancla—. Un topí de malta, és clar. Qui disposa de cafè en aquests temps? Que heu posat a bullir aigua?
   Pere va assentir amb el cap. Mentre, la seua dona va anar a escaldar la malta que tenia triturada dins un pot de llauna.

Francesca Aliern, El pont de la solitud (Valls: Cossetània, 2005), pàg. 143