Li han manat buscar-me. Ha rondat el poble fins que, d’esma, ha entrat a la placeta de darrere de l’església, on els nens juguen a bales, on millor s’excaven els petits forats per posar-les. No em diu paraula en tot el camí, sap que en arribar a casa em tocarà el rebre. Quan m’enfronto a la seva cara abans de passar l’entrada, li allargo una bossa plena de bales. Des de la meva alçada veig als seus ulls un punt de curiositat. Ser petita i nena ha fet créixer el delicte d’avui: lliurada del tot en un joc de nens, i més grans, he fet tard a dinar. La corretja de plàstic s’ha despenjat per les meves cuixes. No sé si enyoro més ser nen o fer-me gran.

Maria Barbal, País íntim (Barcelona: Columna, 2005)

La Margarida també era de les de fer diners, però penso que si haguéssim tingut fills haurien anat a cop de bastó amb el tema dels resultats acadèmics. I com que no havíem tingut fills, doncs em tocava a mi el rebre. Ningú no pot imaginar la mandra tan gran que tenia de treballar. Vaig començar a fer trampes i campanes, com si de l’escola es tractés, feia veure que estava venent quan en realitat era amb un company que també tenia mandra, fent una cervesa a la taverna.

Blanca Busquets, Tren a Puigcerdà (Barcelona: Rosa dels Vents, 2007)