Volàvem molt alt, molt alt, i la terra s’anava fent petita, petita… Deu minuts més tard, després d’un ensurt inesperat, veure el món de cap per avall, gràcies a una maniobra de tombarella completa sobre l’ala dreta executada a honor meu pel pilot de l’avió, posàrem altra vegada els peus a terra. No sabria dir per què, però el fet és que, en baixar de l’avió, portava una gana que m’alçava.

, Seixanta anys d’anar pel món (1974), pàg. 169

Vaig arribar al Cafè Norat, de la Rambla, que era obert, il·luminat i desert. El cambrer, que coneixia de molts anys, feia una becaina amb el tovalló blanc al muscle, prop d’un barril de cervesa del costat del taulell. Em sabé greu de despertar-lo. Dormia suant. Li vaig explicar el cas. M’escoltà mig adormit.
   —No li puc pas oferir res calent. La casa no fa pas el restaurant.
   —Què hi farem, és una llàstima. Tinc una gana que m’alça.
   —Li puc donar una mica de pernil, uns trossos de llonganissa, un tall de formatge d’Holanda, unes galetes… i pa.
   —És ben amable…
   —Ah, i cervesa fresca i cafè… No és pas un sopar, és un piscolabis.

23 d’agost de 1919, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966)