Hem de mirar que els mitjans de comunicació sintonitzin amb aquestes noves generacions. Si fem un llenguatge massa esotèric, massa difícil, massa elevat, ells no s’hi sentiran identificats. Ens cal traça per a anar-los acostumant a formes més genuïnes, més correctes, però que ells no s’hi trobin estranys, que les acceptin. I en la mesura en què ho vagin demanant i vagin integrant-s’hi, anar recuperant coses que s’han perdut. Com van fer els hebreus. Els hebreus eren a la diàspora, van poder tornar al seu país i han recuperat l’hebreu. No és ben bé el mateix, però hi ha una analogia. Hem d’estar disposats a perdre una batalla per a guanyar la guerra. Si se’ns giren d’esquena el jovent i els immigrants, perdrem bous i esquelles. Es tracta de tenir una mica de mà esquerra. Pragmatisme.

Josep Ruaix entrevistat per Jordi Badia i Assumpció Maresma (VilaWeb, 20 de juliol del 2014)

Davant situacions de dificultat, sobretot en les que hi ha implicades persones, es dóna un consell molt popular: «Fes-ho amb mà esquerra», «Això requereix mà esquerra». La mà esquerra m’està fent pensar en coses ben curioses, que fins ara no havia atès. Què em diu aquesta expressió popular? Em ressona com un saber molt similar als sabers que fins ara veig com necessaris i a la vegada no «ensinistrables» de la pràctica educativa. Com es fa això de tenir mà esquerra? Sí, potser el significat de l’expressió el podem arribar a entendre i explicar-lo a la nostra manera. Seria una pràctica semblant a fer les coses bé, amb determinació i alhora subtilitat. És un fer sense que es noti que s’està fent. És una pràctica invisible en el procés, l’únic palpable n’és el resultat. Fer-ho amb mà esquerra és fer-ho bé, gairebé va associat a un èxit.

Anna Gómez Mundó, Sabers i sentits de l’educació social (Barcelona: UOC, 2012)