Al capdamunt, destacava la vila sa foradada silueta amb son castell emmerletat i son campanar romànic, sobre un cel roent de tardor que anava esblaimant-se per moments. La veïna serra, campida de blau negrós, batia sobre la plana misteriosa ombra. Un taro bastant viu feia saltironar les fulles seques com aucells ferits i, en ses alenades fortes, omplia la terra de remors d’esgarrapades.

Narcís Oller, L’escanyapobres (1884)

El sol lluïa damunt la mar com un globus vermell encès de sang, quan el taro de la matinada el despertà. Mirà el rellotge. Eren dos quarts de sis. S’aixecà d’un bot. S’havia adormit com una soca.

Jaume Fuster, De mica en mica s’omple la pica (Barcelona: Edicions 62, 1971)