Recordo tantes coses d’aquella època! Els hiverns llargs i fredíssims, més freds que els d’ara, em sembla; les tramuntanes impetuoses, que de vegades duraven vuit dies, després de les quals el país quedava en un estat de fatiga i de pal·lidesa i com de convalescència; les habitacions glacials de la casa amb els mosaics nous que feien el mateix efecte que tenir els peus sobre una barra de gel; els caramells de glaç gotejant als balcons del carrer…

, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966)

L’hivern va arribar i la muntanya del davant era tota blanca, i també els camins, i, dels teulats, penjaven els caramells de glaç. Ella s’abrigava molt i anava al cementiri, i li deia, al seu home, que ja faltava poc perquè s’acabés l’any, i que aleshores ella se n’aniria amb ell, que ja li tocava.

«La senyora que es volia morir», dins Un pensament de sal, un pessic de pebre (Barcelona: Edicions 62, 1992), pàg. 129