[24 de maig de 1918]  Quan érem petits, el pare ens feia unes bromes d’una poca solta considerable. Cridava un o altre dels germans i deia amb un posat absolutament seriós:
   —Vés a l’escriptori a veure si m’hi trobes…
   Hi anàvem d’una manera automàtica, completament distrets, i en arribar, de retorn al menjador, amb la cara de babau del qui no ha trobat ningú, la boca mig oberta, sentíem el bon senyor que ens deia, rient:
   —I que n’ets de burro, fill meu!
   Ho feia, és clar, per despertar-nos. Així i tot em sembla que ésser pare de família ha d’ésser una professió difícil.

Josep Pla, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966), pàg. 173

D’ençà que [Josep Maria] Junoy ha fet la crisi de catolicisme no pot veure —ni en pintura— res que de prop o de lluny faci olor de francès. M’ha regalat amb un gest peremptori l’edició del «Mercure» de les poesies de Rimbaud, amb el famós pròleg de Paul Claudel.
   —Teniu… —m’ha dit—. Aquest llibre em fa un fàstic horrorós. És absolutament sorprenent la força de simplificació de què és capaç en certs moments la gent d’aquest país. És una capacitat de fanatisme sense solta, primària, histèrica.

Josep Pla, El quadern gris, 11 de juliol de 1919