I no sabia què fer, si tornar a inclinar-se o si seure o si iniciar la retirada, només que tenia unes ganes immenses de riure. Mirà novament el mestre, que havia fet alçar els joves músics i ara tots alhora inclinaven lleugerament el cap, les rialles pintades a les boques, satisfets d’haver foragitat la tensió. I, sense pensar-ho, s’abraçà a Domanski, ell, més que ningú, es mereixia aquelles mostres d’admiració. Aquells que ara aplaudien amb fervor fa només pocs dies l’ignoraven, per no dir que la majoria feien escarni de la seua condició, vet ací si és gran el poder transformador de la música, ja ho diuen, que amansa les feres, com podrien dir també que és capaç de posar una mica de seny en el cervell dels brètols, que, tot i el que sembla a primera vista, no és mèrit de menys calibre que l’anterior.

Vicent Usó, El músic del bulevard Rossini (Barcelona: Proa, 2009), pàg. 28

Els de l’orquestra fugíem d’ell. Imagineu-vos que tornàvem d’Estocolm o de Sant Petersburg, són moltes hores d’avió. Si et tocava seure al seu costat, ja havies begut oli. Si t’entusiasmaves dient que a Sant Petersburg hi havia palaus magnífics, ell et llançava al damunt tota una piscina d’aigua freda: «L’únic que s’hi veu és una xarxa bruta de bípeds».

Monika Zgustova, «Real men don’t dance», dins Contes de la lluna absent (Barcelona: Proa, 2010)