—Vinga, xiquetes, a veure si us espavileu una mica, que si no els hòmens arribaran a casa i vatros no tindreu ni el foc encès. Per cert, Samuel de casa Vinagres també vendrà fogons de petroli. Diuen que són una meravella. I nets com l’altar del sagrari. No amollen fum, com la llenya.
   —Tot el que vulgues, Cinteta, però com les cuines econòmiques no trobaràs res millor. Sempre tens aigua calenta i el forn a punt per coure qualsevol cosa…
   —Vaja, que sou més antigues que el cagar ajupit!

Francesca Aliern, Sabó moll (Valls: Cossetània, 2006), pàg. 150

Antigament, i ara encara es fa, una persona s’asseia a la plaça i explicava rondalles. Tothom al voltant escoltava, encara que ja les haguessin sentides. També les deien els jaios a les masies, vora el foc. I ara els que en diuen contacontes, que et penses que no ho sé? I els mítings polítics, que sempre enganyen amb paraules que tothom sap i ningú no es creu! Ah, gran cosa! Que ara hi ha la tele i no cal escoltar ningú? Com si a la tele no repetissin el mateix una vegada i una altra… Fan pel·lícules més velles que el cagar ajupit, i tothom se les sap de memòria. Doncs sí, jo sé explicar, i si no t’agrada el que sents, toques el dos i llestos.

Olga Xirinacs, L’agonia de Severià Vargas (Barcelona: Meteora, 2009)