Les parets eren un bon termòstat, però, a l’hivern, calia ajudar-les fent un foc ben animat en una saleta arrecerada amb bancs a banda i banda perquè tothom s’hi pogués asseure i gaudir de l’espectacle de l’espetec de les flames amb l’escalfor a la cara. I ai quan algú tenia pipí, quina galvana sortir d’aquell niu calent. M’acompanyes? I sempre hi anaven de dues en dues, les germanes, a fer un riu. I jo també m’hi feia acompanyar per la Tània molts anys després. Sempre em feia mala cara, però sempre acabava transigint perquè ella molt audaç cap enfora però tampoc no volia sortir sola quan l’aigua li premia el ventre.

Marta Grau, La música que sona quan acaba la cançó (Barcelona: Rosa dels Vents, 2020)

El dia més afortunat de la meua vida va ser aquell que el Rossí va aparcar el camió a la vora de la font del Poll, en el port de Càrcer, per a omplir la garrafa de l’aigua i fer un riu. Es va apartar una miqueta per a no pixar enmig de la carretera, va fer un mal pas a la vora de l’asfalt i es va girar el peu. Dic jo que si no estiguera tan gros, que es passa el sant dia ajocat però para a esmorzar en tots els bars de carretera, no s’hauria fet gran cosa, però el peu se li va posar com una botifarra. Va intentar conduir però no podia xafar l’accelerador. A la baixada del port, que vam anar al ralentí, encara, però una vegada perdut l’impuls el motor es va calar i ens vam quedar parats enmig de la carretera.
   —I ara què fem? —em va dir, entre carasses de dolor.
   —Ja el duc jo —li vaig dir.
   —Tu? Què vols, que ens matem?

Juli Alandes, Trencatenebres (València: Tres i Quatre, 2015)