Els manuals romans recomanen començar el discurs amb l’anomenada captatio benevolentiae, la captació de la benevolència del públic, que l’orador aconsegueix tractant-lo bé i identificant-s’hi. Aquest és un tema essencial de l’oratòria, i de vegades molt descuidat. L’il·lustrarem amb les introduccions a dos discursos clàssics: el discurs de sant Pau a Atenes segons els Fets dels Apòstols, i les magnífiques al·locucions de Brutus i Marc Antoni al Juli Cèsar, de Shakespeare.

Joana Rubio i Francesc Puigpelat, Com parlar bé en públic (Barcelona: Pòrtic, 2000)

No ens pot sorprendre, doncs, que ens hagin arribat llatinismes que es refereixen a alguns dels punts clau de reflexió d’aquestes disciplines. Captatio beneuolentiae (que ben sovint es fa servir sense el genitiu (va començar el discurs amb una bona captatio), n’és un. Al costat d’aquesta expressió, no és estrany sentir anomenar en llatí els altres moments del discurs fixats per la preceptiva clàssica. Se’n parla a les aules de llengua oral i ho fan també els manuals de llengua, oratòria i retòrica del nostre temps. Així, ens referim a l’exordium (l’exordi), o inici d’una exposició, dins el qual hi ha precisament la captatio beneuolentiae, moment decisiu en què l’orador prova de guanyar-se les simpaties del públic, de predisposar-lo al seu favor.

Núria Gómez Llauger i Enric Serra Casals, 100 llatinismes més vius que mai (Valls: Cossetània, 2014), pàg. 44