Es diu Música encreuada: els enigmes musicals, de David Puertas (Edicions Clivis) i conté un munt d’exemples del que també podríem anomenar enigmística musical, des dels jocs formals de Johann Sebastian Bach fins a les sorprenents sardanes revesses, en les quals el tiratge de la dansa és un enigma que el compositor oculta deliberadament per parar un repte als balladors. David Puertas —músic, musicòleg, musicòfil, musicògam, musicòfag, crucigramista i verbívor— explica que «fins i tot hi ha audicions de sardanes revesses en què no solament puntua endevinar-ne el tiratge, sinó fins i tot ballar-les bé i repartir-les bé». I ho documenta amb profusió d’exemples, des de tres sardanes revesses del vilanoví Eduard Toldrà (1895-1962) fins a les cinc-centes que va escriure el barceloní Josep Casas (1909-1983), la fertilitat enigmística del qual va fer que fos conegut amb el títol honorífic de «Mestre Revessaire». L’allau d’informació sorprenent amb què ens obsequia Puertas és fantàstica. Llegint el seu capítol sobre les sardanes revesses sembla estrany que la Unió de Rabassaires no hagi tingut mai una germana melòmana anomenada Unió de Revessaires.

Màrius Serra, «Enigmes musicals» (Avui, 2 de desembre del 2004)

Tot creix, tot progressa;
voler filosofar fins al fons
és com aprendre a comptar
amb la sardana revessa.

Antoni Gómez i Torras, Poemes, sentiments… i preguntes (Barcelona: Maikalili, 2005), pàg. 107