I amb aquest pandemònium sonor, el de casa teva, el dels veïns, el de l’escala, el dels locals que freqüentem, el del carrer —oh, el del carrer!: trepants, piconadores, clàxons, tub d’escapament de les motos, megafonia festivalera, etcètera, etcètera, però molts etcèteres—; amb aquest pandemònium, doncs, gravitant damunt nostre, naixem, creixem, vivim, treballem o no treballem, ens reproduïm i ens morim. Abans de morir-nos, quan de vells sordegem, a part de perdre el seny, els metges ens diuen que si l’arterioesclerosi, que si això que si allò… Què carai, l’arterioesclerosi: l’estrepitosa saragata que tota la vida, insistentment, ens ha acompanyat enganxada a les nostres orelles com una segona ombra!

, «El soroll» (Avui, 12 de setembre del 2000)

En Cosme, pel que es veu, ignorava els crims que els seus companys havien estat perpetrant a mansalva durant tants mesos: per estrany que sembli, n’hi ha molts com ells, molts que encara no en saben res i que creuen a ulls clucs que aquesta sinistra saragata que hem estat vivint és una gloriosa revolució del poble sense cap ombra en la seva llum enlluernant. Una gloriosa revolució del poble… si et digués, Juli, que si això fos cert, si realment tot això hagués estat una revolució del poble, n’hi hauria per avorrir el poble amb l’ànima! Tanta sang innocent, Déu meu…

Incerta glòria (Barcelona: Club Editor, 1999 [1956]), pàg. 230