—Però, ¿no es podria trobar una altra persona que respongués, una persona que no fos el meu pare?…
   —És clar que sí: una persona que a mi m’ofereixi una certa garantia; però, això són coses del seu germà; vostè comprèn que no sóc jo qui tinc de portar-li l’avalista, com aquell que diu, en una safata. Estaríem frescos, amic meu! Vostès, els «aristòcrates» de sang —perquè ha de saber i entendre que el seu germà sempre retreu la sang blava— són una mica tranquils o una mica distrets… o, vaja, ja m’entén…
   —Però, si el meu germà no troba aquesta persona?…
   —Naturalment, perquè ningú no se’n fia, del seu germà. Ell, molt simpàtic, molta broma, moltes amistats a l’hora de pagar xampany; però, en els moments difícils, amic meu, a la gent… què li diré… li agrada tocar una mica de peus a terra…

Josep M. de Sagarra, Vida privada (1932)

La monarquia és una institució que basa la seva existència en la discriminació. El príncep Felip té privilegis pel fet de ser fill del seu pare. Si ara resulta que les dones ja poden ser reines i no els passen al davant els seus germans de sexe masculí, aleshores vol dir que la monarquia és una institució democràtica. I si és una institució democràtica, per quina raó s’haurien de seguir mantenint els privilegis derivats de la sang blava? Vull dir: els monarques tenen molts avantatges només per ser descendents de Felip V. Casa gratuïta, vaixell, escortes i feina assegurada. A canvi de tot això tenen uns deures: la discriminació per raó de sexe, anar a inaugurar quatre temporades d’òpera i casar-se entre ells. Si ara resulta que el príncep Felip es pot casar amb una plebea i no amb una lletja de sang blava, no hi ha cap raó per la qual la infanta Elena no sigui reina en lloc d’ell. I aquest, els ho asseguro, és el camí més directe cap a la república.

Empar Moliner, «Sang blava» (Ara, 10 de novembre del 2011)