Al carrer, la iconografia revolucionària ha desaparegut i també costa trobar-hi marques amb la falç i el martell. Al carrer només hi ha l’avalot de la vida quotidiana, la tristesa entumida de milers de rostres anònims, de centenars de vehicles desmanegats que fumegen negre intens per uns tubs d’escapament massa vells. Vora seu, sallen de tant en tant els Audi nous de trinca, els Mercedes i BMW, i les lluents limusines negres que marquen la frontera entre els espavilats i la resta, entre els quatre que s’han fet rics amb la caiguda de l’imperi i els milions que passen necessitat per trobar amb dignitat el pa de cada dia.

Isidor Cònsul, Tractat de geografia (Barcelona: Empúries, 2008), pàg. 168

Avui una dona ha pres mal a baix, a la fàbrica. Ha saltat una llançadora i li ha passat arran. S’ha espantat tant, amb prou raó perquè li podia fer molt mal, que s’ha desmaiat. Me l’he trobada a sobre el meu llit, mentre l’atenien, a base d’aigua del Carme, la meva mare i tres o quatre treballadores. En veure’m a mi, les dones s’han anat retirant. Després ha pujat sallant com fa sempre, la infermera que em posa les injeccions, disposada a tot. M’he retirat de seguida perquè la primera cosa que fa és despullar la gent. Però val a dir que és molt eficient i es fa apreciar. A casa no som a casa, no tenim intimitat.

Joan Triadú, 18 de novembre de 1940, Dies de memòria, 1938-1940 (Barcelona: Proa, 2001), pàg. 248