A Xàtiva, quan érem infants, entre els sis i els deu anys, ens feien anar a la «doctrina cristiana» alguns dies de la setmana, després de les hores d’escola. Entre els nostres pares quasi ningú no anava a missa. Es consideraven, i eren considerats, tots, rojos. Ells no s’hi oposaven, que anéssim a la «dotrina», que és com ho anomenàvem —amb la pèrdua de la c—, perquè, m’ho penso ara, era una manera de no tenir-nos a casa ni jugant pels carrers.

Raimon, Les hores guanyades (Barcelona: Edicions 62, 1983), pàg. 49

Per a eixir de dubtes d’aquella acusació li ho preguntàrem directament a Vicent Sala, si el seu avi havia sigut roig. Ell ho va negar. No el vam creure i férem pinya contra ell i l’acusàrem de mentider. Ens enganxàrem a brega, tots contra Vicent Sala. Quan se’n va poder escapolir, va fugir cap a la serra, plorant i cridant que el seu avi no havia sigut roig ni traïdor a la pàtria…
   Potser aquell mateix dia, potser l’endemà, amb els ànims aquietats, tornàrem a fer rogle. «Si voleu —va dir Vicent Sala—, un de vosaltres que m’acompanye i li ho preguntarem a ma iaia Conxeta». Em va tocar haver-lo d’acompanyar en aquella ambaixada d’inquisidors.
   Entràrem a ca l’àvia de Vicent Sala amprats i esporuguits. Travessàrem per davant l’aparador, vora la fotografia i l’animeta encesa. En acaràrem amb Conxeta Morell, dona corpulenta, perennement endolada, eixuta d’expressions. Li vam amollar l’entremetedora pregunta. Ella ens va respondre, lenta, assaonada, sense recança: «De rojos, de blaus i d’ases, n’hi ha per totes les cases…».

Toni Cucarella, Els camps dels vençuts (Barcelona: Columna, 2002)