D’allí estant vaig trucar a casa. Els nens esperaven enganxats al telèfon. Tots tres volien parlar alhora. «No heu comprat res per sopar?» No havien comprat res i eren les nou del vespre. Vaig escridassar-los. Ells van dir que baixarien al bar i comprarien peix fregit. Vaig tornar a reptar-los. Tots els policies escoltaven encara que es fessin el soca. M’havien preparat els fulls de la declaració perquè pogués firmar-los en cadena. Tota la taula n’era plena. Els fills no sabien que jo els telefonava des d’aquell despatx i el petit va preguntar «T’han enfocat la làmpara?»

Teresa Pàmies, Va ploure tot el dia (1974)

A l’hora d’escollir local per a celebrar el nostre primer comici, la presidenta va dir que volia el Palau de la Música Catalana i vam tenir el Palau però no de la Música, sinó de Belles Arts. Calgué demanar-lo directament a Lluís Companys. Jo vaig ser de la breu delegació que demanà audiència en nom d’un organisme del qual ja començaven a parlar els periòdics. Calgué, però, esperar al pati dels tarongers, i el mosso d’esquadra ens va reptar perquè jugàvem a «les cantonades». Finalment, ens cridà amb un gest un senyor d’ulleres i ens introduí al despatx del president dels catalans.

Teresa Pàmies, Quan érem capitans (Barcelona: Proa, 1984)