I els veïns també fem soroll perquè som mediterranis. I aquí, a l’estiu fa calor. I per tant, si no tenim aire condicionat, obrim les finestres i contaminem amb la tele. I si en tenim, les tanquem i aleshores contaminem amb el compressor. En resum, que qui estigui lliure de qualsevol mena de contaminació acústica, que llanci la primera pedra.

Lluís-Anton Baulenas, «Contaminació acústica» (Avui, 15 d’agost del 2004)

La cosa del famós perfum fa venir al cap un grapat de metàfores. Poc o molt, tots hem sentit parlar de cèlebres corts franceses constituïdes per uns reis i nobles que, valent-se de quantitats ingents d’aquest producte, es ruixaven perruques, casaques i mirinyacs per emmascarar la bravada delatora d’una falta d’higiene galopant. Si ens posem a pensar malament, bé podria ser que el partit que ha inventat l’aroma dels «valors del socialisme català» (ço és: «confiança, igualtat, progrés i eficàcia») no vulgui en realitat disfressar els aires que emanen del ferment d’aquests mateixos valors que diuen propugnar. Perquè, avui, ¿quin partit que hagi ensumat encara que sigui el folre de la poltrona pot presumir de mantenir incòlume l’ideari que, amb el diccionari a la mà, traspuen les sigles dels seus carnets? Si n’hi ha cap a la sala, ja pot tirar la primera pedra, que jo no em moc.

Marta Rojals, «Política de tocador» (VilaWeb, 22 de gener del 2008)