Jo vull que em soterreu a l’ombra del meu àngel.
Vesseu la seua cendra per damunt del meu cos.
(Una creu i un pitxer amb unes poques flors.
Sé el que dic: un pitxer, però un pitxer domèstic,
humilíssim, gastat, pobre, de cada dia.)

Vesseu la seua cendra damunt meu, com una ala.

Vicent Andrés Estellés, Llibre d’exilis III (1956)

Tot perquè l’al·lota li havia fugit amb un amic. I jo ben certa que es moria, tan esglaiat va caure. Li vaig donar conyac, el vaig ventar. Ni així. Vaig cridar n’Andreu, li vàrem tirar un pitxer d’aigua fresca a la cara. Ni així. Sembla que estava gat; s’havia posat a beure per oblidar-la. Quan a la fi reviscolà, n’Andreu l’animava en anglès, dient-li que, de dones, n’hi ha a balquena i que allò que importa és saber-les deixar córrer a temps.

Antònia Vicens, 39° a l’ombra (1968)