—Quant us dec? —vaig dir, somrient, a l’amo. Sempre que me’n recordo tracto la gent gran de vós; fa més, com ho diria?, més Coromines.
   —U deu.
   M’hi hauria jugat el sou: vint cèntims més que als indígenes. Em passa a tot arreu. Tan aviat com em veuen arribar amb la meva motorassa, els amos dels cafès em carreguen automàticament un trenta per cent a la consumició. O potser és el peatge per això del vós, un tractament fossilitzat que em delata irremeiablement com un carallot digne de ser espoliat?

Pau Vidal, Aigua bruta (Barcelona: Empúries, 2007)

El punt d’arrancada de la construcció de carreteres d’alta velocitat amb peatges o estacions de pagament coincidix al nostre país amb l’arrancada econòmica dels anys 60. La flota d’automòbils —fins llavors anecdòtica—, que es va multiplicar de forma geomètrica gràcies a la bonança econòmica i al boom de les costes peninsulars com a destinació turística, van motivar que el Ministeri d’Obres Públiques organitzara la Comissió Promotora d’Autopistes, que va atorgar llicències de construcció i explotació d’autopistes a entitats privades. Així ha sigut des que al juny de 1969 es va inaugurar la primera autopista que va unir Barcelona amb Mataró, curiosament el mateix trajecte amb què va començar el tren a Espanya.

«Una opció que es paga a 7 cèntims el quilòmetre», revista Consumer, març 2002