Els dormitoris eren espaiosos. El nostre tenia l’entrada per una placeta on hi havia també els portals de la capella i de les vivendes del governador i del comandant del fort. Aquests dos senyors eren un tinent i un alferes de l’escala del ciuró, bona gent, però de mentalitat tancadeta, sobretot el tinent. Per paga, els primers dies de juliol els moros li mataren un fill en combat, i aquell homenet estava desfet. Alguns vespres seguits em va fer anar a casa seva perquè escrivís cartes, que ell em dictava, relacionades amb la mort del seu fill, i m’hi ocupava fins a mitjanit. Amb això vaig conquistar la seva simpatia i em va tractar amb molta consideració, però jo notava que amb l’altra gent tenia mals arrambatges.

Francesc de B. Moll, Els meus primers trenta anys (1903-1934) (Palma: Editorial Moll, 1970), pàg. 181

Hem format una «república» molt ben avinguda; una «república» és una colla d’oficials que fan junts els àpats. Jo hi sóc l’únic fuseller-granader; els altres són quasi tots de la companyia de metralladores: el capità Gordó, que havia estat del Terç Estranger; el comissari Jorzapé, que no ha fet encara vint anys i és de Lleida i coneix en Màrius [Torres]; el tinent Aparicio, que tampoc no els ha fets i procedeix de «l’escala del cigró» (o sigui que era soldat professional i havia anat ascendint fins a sergent a l’antic Exèrcit); el tinent Torres, acabat d’arribar i que resulta que és estudiant de Dret. Hi ha també el practicant del batalló, un estudiant de Medicina que tampoc no arriba als vint; és de Manresa i m’hi avinc més que amb cap dels altres. És amb ell que llegeixo els sonets del Petrarca que vaig trobar al convent de l’Olivar; amb ell que vaig a voltar pel terme i a nedar a les basses dels molins.

Joan Sales, carta a Mercè Figueres del 15 d’agost de 1937, dins Cartes a Màrius Torres (Barcelona: Club Editor, 2007)