Tenia el cap feixuc. Va mirar cap a l’escalfapanxes, que va oscil·lar, es va vinclar. S’acostava i després s’allunyava. Va beure més whisky. Aleshores es va gitar al sofà i se sentí envaït per una pau pregona, insòlita. La placidesa l’amarava. Surava part damunt totes les coses materials. Es va ajeure tan llarg com era, de sobines, i tingué la visió de na Guida que li deia: «T’estim molt més que no et penses».

Miquel Adrover, Els voltors (Argentona: Voliana, 2011)

Escena: una petita badia deserta, cap a la tardor. Personatges: l’Oriol, assegut, i la Tilly, que acaba de sortir del mar, ara ajaçada de sobines sobre una gran tovallola de bany que no la privarà d’omplir-se de sorra, i amb les cames flexionades pels genolls. Quan es disposa a estirar-les, ell l’atura amb un gest.

Manuel de Pedrolo, Apòcrif quatre: Tilly (Barcelona: Edicions 62, 1985)