INXA, ‘irritació, rancúnia’, mot afectiu, especialment balear, pres evidentment del castellà familiar hincha id., derivat de hincharse ‘inflarse’ amb el matís d’‘inflamar-se’: és un mer castellanisme, si bé molt arrelat en algunes comarques.

Es tracta sobretot d’un mot mallorquí i menorquí, d’ús merament familiar i fortament afectiu. El to baix del mot ens el mostra la frase en què el veiem usat per Mn. A.M. Alcover, en el moment àlgid de les seves tristíssimes disputes, «si això ha interessat se deu esclusivament an el secular musclet i a les sempiternes inxes que se duen catalans i castellans» (1920). A Menorca, «moure inxes» ‘provocar renyines’.

Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana IV, p. 861