En Hoshino, que coneixia el barri, es va posar a caminar a grans gambades, i en Nakata va haver de seguir-lo mig corrinyant. Van entrar en un bar petit que hi havia en un carreró i que era ple de camioners i d’estibadors. No hi havia ningú amb corbata. Tots menjaven seriosos i en silenci, com qui omple el dipòsit de carburant. Al bar hi havia un cert xivarri, provocat pels xocs de plats, pels crits de la cambrera passant les comandes a la cuina i per la veu del presentador de les notícies de l’NHK.

Haruki Murakami, Kafka a la platja (Barcelona: Empúries, 2006), traducció d’Albert Nolla, pàg. 260

Quan l’aigua m’arribava tot just al genoll, vam sentir un crit d’alarma i vam girar el cap.
   —Vénen! Vénen!
   Generalment, és més fàcil despullar-se que no pas vestir-se, però no pas aquella tarda, almenys per a mi. Potser de moment només vaig posar-me les espardenyes i, després, em devia acabar de vestir mentre corrinyava pendís amunt —la qual cosa, si fos certa, tindria el seu mèrit. De fet, no sé pas com va anar.

Artur Bladé i Desumvila, L’edat d’or, dins Cicle de la terra natal, III (Valls: Cossetània, 2006), pàg. 76