Al matí m’han arribat cartes. No n’hi havia cap de vostra, fills; és el primer que busco. He obert les altres: diversos editors s’ofereixen per ajudar-me a escriure les meves memòries. Alguns suggereixen que em pagarien mig milió de dòlars com a bestreta. Si sabessin que ja duc de Moscou un llibre sencer de memòries!

Monika Zgustova, Les roses de Stalin (Barcelona: Galàxia Gutenberg, 2016)

Però en Micki no dormia, no, aquelles taques blavoses sota els ulls, perquè amb el pare morint-se entre estossecs de sang i amb el germà ficat en aquella porqueria de les drogues i amb el guió sense avançar, i la Lola que ja no era la Lola sinó que se n’anava, no sabia què fer-ne, del guió, de la vida, d’una vida sense guió, i estava segur que el cabró de Madrid de les ulleres de pasta no l’hi compraria al final a pesar de les promeses i la bestreta i l’aroma del xec de cinc xifres que li havia deixat entreveure.

Melcior Comes, «El Cau», dins Nits d’estiu (Barcelona: Univers, 2020)