Definició
Advenir a algú molt de perjudici (d’alguna cosa), sortir-hi perdent; pagar cara una cosa.
Va voler entaular un plet i se n’ha fet l’estella; ho ha perdut tot.
Origen de l’expressió
Segons Joan Amades al Refranyer català comentat (1951), «Significa morir-se. Els frares de Poblet permetien als veïns de diferents pobles d’anar a treure llenya dels rics boscos del monestir, amb la condició que per cada carretada o càrrega d’animal de bast havien d’anar al monestir a donar-ne una branca als frares» (vist a la Paremiologia catalana comparada digital).
Usos
[11 de novembre de 1918] Carles Serra (en Carlitos) ha de mantenir sempre per força un posat greu i sever. Si té la desgràcia de posar-se a riure, està fet d’una manera que li pot venir un singlot d’una durada indefinida, d’efectes dolorosíssims. Els metges li han dit: si riu, se’n farà l’estella. Sembla que quan riu i li ve el singlot n’hi ha per a llogar-hi cadires. Al cap d’una hora o dues tothom fuig, perquè té la sensació que es morirà indefectiblement.
Josep Pla, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966), pàg. 413Va trigar molts anys, a tornar, i mentrestant, la seva dona, que es deia Penèlope, i que feia un goig que enamorava, tenia una colla de pretendents, que volien ocupar el lloc del seu marit —al tàlem i al tron—, adduint que d’aquest se n’havia fet l’estella i que no se’n cantaria mai més gall ni gallina.
Albert Jané, «Ulisses i Penèlope», dins Noranta-nou contes (Barcelona: Columna, 1995), pàg. 13
Tema de la setmana
Si d’algú se’n fa l’estella, malament rai. Aquests dies veurem més expressions en què algú o altre surt perjudicat.