Per això ningú no hauria pogut dir qui eren ni què feien aquells tres jovenets asseguts damunt la dura banqueta, que anaven guaitant àvidament el paisatge, els ulls plens d’espurnes, i de tant en tant es miraven entre ells, amb un aire de misteri, com volent dir: «Sembla un miracle!»

Gaziel, Tots els camins duen a Roma (Memòries, 1893-1914), volum II, (Barcelona: Edicions 62, 1981 [1958]), pàg. 12

Però aquests records personals i aquestes impressions subjectives no desfan l’alegria popular de la nit de Sant Joan. Flamegen les foguerades; les ratlles de llum pugen enlaire i es desfan en espurnes i en estels de colors; la gent dansa en rodones o en parelles, riu i canta el jovent… Cal que us barregeu a l’alegria de la gent en festa.

Antoni Rovira i Virgili, Teatre de la natura. Teatre de la ciutat (Barcelona: Proa, 2000)