Posà l’olleta al foc, damunt dels ferros, començà a afegir-hi branquetes i secalls i algun brotet de ramulla de pi que treia un fum perfumat, i ell, allí assegut, ben calent, tota l’atenció posada en el seu treball de cuiner, sent de sobte la veuarra que sabem, però, d’haver estat possible, més forta que les tres vegades anteriors:
   —Caic o no caic?

Enric Valor, «Esclafamuntanyes», dins Rondalles valencianes 5 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999)