En tornar de l’Índia vaig necessitar un parell de mesos per resituar les emocions i tirar endavant. No va ser fàcil. En pujar l’escaleta de l’avió que repetia el trajecte màgic de feia vint anys, Bombai-Barcelona, enfilava el camí per pair tot el que havia trobat en mi, perquè cada bri de dolor i cada espurna d’alegria que havien agafat forma a la meva Índia anessin trobant el seu lloc dins meu. Me n’hi havia anat com una esponja, oberta a tot. I, en efecte, totes les experiències viscudes no han estat debades…

Asha Miró, La filla del Ganges (Barcelona: La Magrana, 2003)

Amb el lli blanc de la llengua que estimen
els meus llavis de carn i els teus de cendra
ara et teixeixo aquest petit sudari
i amb un bri d’esperança
per entre els fils de l’amarga elegia
la meva sang et diu: adéu, germà.

Maria Àngels Anglada, «Elegia a Lluís Companys», dins Díptic (Vic, 1972)