El rossinyol, que arriba del sud, sempre aparellat, necessita tres coses bàsiques. Primer, una mica d’aigua, molt poca, però la suficient. Després, un hort per a menjar, de botànica espessa —és un ocell que sempre s’amaga, però que, a pesar de ser un animal tan petit, flac i desnerit, és inimaginable en un lloc estèril. L’hort ha de ser abundant de cucs de terra, que devora a cremadent i amb una gana desorbitada. I després necessita que en el rodal hi hagi algun cirerer —si és possible en el mateix hort. El cirerer és l’arbre del rossinyol, i sobre les cireres, hi projecta el bec amb una força extraordinària.

, «1963: el primer rossinyol», dins Les hores (Barcelona: Destino, 1971), pàg. 161

En va fer seure en una butaca i em va recomanar que em llevés les sabates molles. Li havia demanat quelcom per a beure. Va anar a la cuina i en tornà amb un got de llet calenta que em posà, sol·lícit, a les mans, i una cervesa per a ell, que deixà damunt la taula. La llet era bona, me la vaig beure a cremadent.
   —Que bé, ja no tinc fred.

Rosa Nebot, Fang i llimones (Barcelona: Columna, 2008), pàg. 175