L’ortografia és la porta d’entrada d’una llengua. Si el nou usuari hi troba un pas franc, acollidor, clar, precís, se sentirà convidat a entrar-hi sense por. En canvi, una ortografia que només dominen a la perfecció els guardians de les essències és com una fortalesa inexpugnable, que produeix cansament i frustració en l’usuari en general, en els nous parlants, en els curiosos que s’acosten per veure com és això del català.
   Cal fer una ortografia més intuïtiva, en què la pronúncia i la grafia vagin de bracet, i en què gairebé no hi hagi excepcions. Només així, sense renunciar a cap tresor ocult, aconseguirem que el català esdevingui una llengua popular, és a dir, una llengua que s’escrigui amb senzillesa; que l’usuari, davant del paper o de la pantalla, no s’hagi de qüestionar cadascuna de les paraules que vol escriure amb correcció.

Magí Camps, «Prefixos i compostos: la regla que confirma l’excepció», dins Canvi d’agulles. Per un català més ric, àgil i senzill (Barcelona: RBA La Magrana, 2015), pàg. 43