L’única distracció eren els segadors. Al vespre s’estaven una estona a l’era xerrant i cantant. De dia callaven com morts, concentrats en la feina, però a la nit xerraven per les butxaques. N’hi havia un d’andalús que tocava la guitarra i quan va saber que jo tocava la corneta em va agafar simpatia. Deia que els músics ens entenem entre nosaltres, cosa que és del tot certa. Em deixava beure de la seva bóta un vi espès i calent que gairebé em feia vomitar, però a mi m’agradava que em tractés com un dels seus.

Ramon Solsona, L’home de la maleta (Barcelona: Labutxaca, 2012)

Era una dona plena d’ensonyaments irreals amb un toc místic i alhora una persona pragmàtica i divertida. Quan estàvem juntes xerràvem totes dues pels descosits i, malgrat la diferència d’edat, crec que puc dir que ens aveníem, car quedàvem amb ganes de xerrar més. Del seu germà parlava amb profunda melangia, i de Lorca preferia no dir res, més que expressar dolor i nostàlgia. Tot i que ella no va escriure ni pintar seriosament, la seva figura contra una finestra és una de les imatges més famoses del món.

Isabel-Clara Simó, Els racons de la memòria (Barcelona: Edicions 62, 2009)