—Aquesta beata, com tu dius, et posa el plat a taula, et renta la roba, et…
   —Ja hi som! Ja hi som! A més de beata, verge i màrtir! És clar que… —atura’t, es deia, atura’t o te n’hauràs de penedir—, és clar que… de verge, si és que ho ets, deu ser per força, oi?
   La Vergeperforça s’aixecà d’un salt, va treure del bufet una ampolla d’aiguardent fet a casa i un got petit, el va omplir a vessar i se’l begué d’un glop.
   —No tant com tu ets una barjaula per gust —mentre s’hi acostava amb l’ampolla en una mà i el got buit a l’altra. Després se’l tornà a omplir.
   La Gertrudis s’apartà. La bravada d’anís la marejava. I, més que veure-la, se la imaginà, la seva germana, entre ombres, amb la bata d’estar per casa, descolorida.

Sílvia Alcàntara, Olor de Colònia (Barcelona: Edicions de 1984, 2009), pàg. 102

Ara, Diagonal amunt, entre l’asfalt i el ciment que només absorbeixen l’aigua per les seves clivelles, quan s’han obert o trencat, em falta l’olor de la terra que la pluja desvetlla, aquesta bravada ardent i a cops marejadora que puja dels solcs com una invitació femenina i que als camps, de jovenet, m’embolcallava.

Manuel de Pedrolo, Diari 1986 (Barcelona: Edicions 62, 1998)