Almenys un parell d’articulistes d’aquest diari han denunciat una relliscada publicitària de l’alçada d’un campanar. L’atzagaiada escandalosa era pública, evidentment, i per això l’ha pogut veure molta gent i no cal que ens hi referim amb púdiques discrecions. Deia «Equip Fortuna sap a tu». Realment és un dels casos més inexplicables però alhora més alarmants que hem pogut veure en publicitat.

Joan Solà, «Dèries» (Avui, 21 de setembre del 1995)

Li explicà la història d’aquell mico que mudava de dones com de camises. I, com la Rodon s’escandalitzés un xic, la Pauleta li relatà tot un reguitzell d’històries brutes de la gent de Borsa.
   —Ja veurà: són coses que els diners es porten. És un lujo, una vanitat com qualsevol altra. El que jo dic: mentre la dona pròpia no en pateixi, menos mal. Totes sabem com són, els homes: qui no la fa és perquè no pot. Ui!, en sé a l’alçada d’un campanar! Ara mateix! Què es creu, vostè? Que el meu cosí és un sant?

Narcís Oller, La febre d’or I, cap. XII (1890-1892)