Potser, si el senyor batlle ho permet, hi haurà fogueres pels carrers i veurem com se socarrimen els mobles de la tieta que fa anys que els cucs se la mengen al Cementiri Nou. Veurem coets, serpentines, confeti, espanta-sogres i petards que llampegaran com espurnes a les cames de les dones porugues.

Montserrat Roig, «La revetlla» (1979), dins Diari d’uns anys (1975-1981) (Barcelona: Acontravent, 2011), pàg. 178

Les fogueres no ens exciten tant la libido, com diria un antropòleg estranger que encara busca éssers feliços a les terres del sud, sinó que, a les fogueres, hi llencem de naufragis, espurnes d’un passat que ens ha decebut, records d’amors que ens semblen rancis. Les fogueres serveixen per netejar-nos de malsons i de ressentiments. Llencem a les fogueres els mobles com si fossin històries inútils, de la mateixa manera que voldríem ben socarrimades totes les cartes d’amor que arribaren al seu destí amb la data equivocada.

Montserrat Roig, «La nit de Sant Joan» (Avui, 22 de juny del 1991), reproduït a Un pensament de sal, un pessic de pebre (Barcelona: Edicions 62, 1992), pàg. 341