Jo em volia morir. Vaig pujar a la teulada del cobert de les eines i em vaig tirar daltabaix. Vaig caure de quatre grapes. I tota aquella nit, que era de lluna, la vaig passar tirant-me de dalt del cobert a terra. Al cap de poc va néixer la meva primera germaneta. Aquella nit em vaig plantar. Després de fer un sot molt fondo al peu de l’avellaner, m’hi vaig ficar i em vaig cobrir de terra fins als genolls. Havia dut la regadora plena d’aigua i em vaig regar. Volia que em sortissin arrels: ser tot branques i fulles.

Mercè Rodoreda, Quanta, quanta guerra… (Barcelona: Club Editor, 1980)

Tenim tota la tarda per a nosaltres i un cotxe que en Jordi condueix de pressa i malament. Des que hem sortit de Soses s’ha deixat algun sot petit, però els grossos els ha agafat tots. La guantera obre la boca constantment, com si s’espantés, i aleshores vomita una quantitat inconcreta de papers, bolígrafs, carregadors per a mòbil i fotocòpies de plànols de finques.

Francesc Serés, La pell de la frontera (Barcelona: Quaderns Crema, 2014), pàg. 221