Definició
Expressa opressió o aclaparament, aspiració al repòs i a l’alleujament després d’una situació penosa, o també el fàstic i el menyspreu.
Uf!, quina gent més pesada.
A veure com està l’aigua… uf, massa calenta!
Etimologia
D’origen onomatopeic.
Usos
Van prendre cafè i talls de sara. Uf, va dir ell finalment (perquè abans tenia la boca plena, no solament de pastís sinó també de mandra, i no l’hauria pogut badar). Ella ni se’l va mirar (feia taaanta calor, i la finestra, com sempre, tancada) La finestra, com sempre, tancada, va dir. Ell no va contestar (pensava que, en ple estiu, era lògic que en fes, de calor). Si vols, obre-la, va suggerir, perquè li va semblar que havia de dir alguna cosa. Ella, però, no es va aixecar de la cadira ni va fer cap comentari. Era com si temps els aixafés en silenci.
Quim Monzó, «Uf, va dir ell», dins Vuitanta-sis contes (Barcelona: Quaderns Crema, 1999), pàg. 31Quan s’acabà, la Teresa digué: «Uf! ¿Anem a beure més xampany?» S’acostà una copa als llavis i la buidà d’un glop. «No n’hauria de beure tant. Ja m’ha pujat al cap. ¿I a vostè?»
Mercè Rodoreda, Mirall trencat (Barcelona: Club Editor, 1974)
Tema de la setmana
No és clar si l’uf de l’expressió a l’uf que vèiem divendres té un origen onomatopeic o no, però en canvi aquesta setmana sí que podem dir que tots els mots seran ben onomatopeics.